L'ARQUETIPUS
El Drac (del llatí draco, i aquest del grec drakon, “escurçó” o “serp”) és un animal mitològic que apareix en diverses formes a diferents cultures arreu del món, amb diferents simbolismes associats.
El tret comú de tots els Dracs és com en ells es fusionen de forma harmoniosa tot tipus de característiques d’animals de terra,mar i aire esdevenint la criatura més bella i imponent, que alhora representa el més perfecte equilibri entre l’ideal i l’horror. És un animal diví i l’únic digne d’ésser la icona emblema i guardià del poder de la natura. A més de poderós i respectable en algunes cultures també és posseïdor d’una gran saviesa i un gran significat espiritual.
El simbolisme al voltant del Drac és essencialment el de la lluita. De la lluita de contraris, ja sigui entre el Drac i l’heroi o entre el Drac i un déu. Lluites en les quals el Drac assumeix dos papers oposats, el de devorador i el de guardià, amb una única arrel: el d’un ésser còsmic en espera, l’acció del qual implica la mort o el naixement d’un ordre universal. El Drac és símbol de l’animalitat salvatge que ha de ser dominada per l’energia disciplinada. Grans criatures monstruoses, potents serps de poders màgics i espirituals es presenten en el folklore o en la història de molts pobles.
El naixement de la Paleontologia com a ciència, a partir del final del segle XVIII va aportar noves informacions sobre els Dracs al segle XIX. Aquests són els Dracs que coneixem, fills de la tradició romànic-gòtica; quedant així la “mítica” ancestralitat dels Dracs, en el més profund de l’inconscient i reduint-la a una dada que els situa en prehistòria.
La lluita Drac/cavaller amaga elements de prova iniciàtica. Hi ha un Drac cruel, mestre, fins i tot savi fruit del temps viscut. Aquest Drac–Caos és el punt d’origen dels estats immutables de l’ésser el Drac gaudeix d’una qualitat polimòrfica que, com a potencialitat ancestral, conté a les seves espires tot el cosmos, contenint així tots els elements constitutius i ens fa pensar en el que Eliade defineix com a “polisimbolísme” en la seva conclusió del simbolisme lunar pel que al de les serps “les forces fecundes, de regeneració i d’immortalitat per metamorfosis” (cit: Allen 1982 150).
El Drac és un animal ctònic: repta. Viu en grutes subterrànies i la seva disposició a vigilar tresors amagats que en sortir a la superfície inevitablement ha de combatre amb l’heroi o sant. El caràcter tel•lúric del Drac va lligat al viatge cap el Més Enllà que en moltes mitologies, l’heroi travessa ponts entre grutes i camins subterranis. El seu cos flexible i sinuós sembla al•ludir el laberíntic camí cap al Poder, el Coneixement o l’Alliberament. Sovint a la iconografia medieval la boca de l’ infern es representada com la gola d’un enorme monstre que engoleix i devora com la balena de Jonàs a les Escriptures.
L’estatut antropològic del Drac és tan dens com polisignificant: monstre devorador i regenerador, imatge del caos primigeni i progenitor de les formes de vida, i per tant protector de les estirps-Tradició imperial xinesa/cèltica/germànica – (Cardini, F: 1986 – 36). Per més modelat que sigui sobre els mites d’Apollo i Pitó, i de Perseu i Medussa, el mite cristià de Sant Jordi i el Drac, l’església sap prou bé que la veritable batalla és la batalla amb un mateix. (Cardini, F: 1986 28 – 37). Un procés d’individuació (Jung) en el que l’individu (cavaller) inicia el seu desenvolupament tenint com a punt de partida l’ego. L’ego que és el centre de la vida conscient.
A la mitologia grega el Drac també és fill d’un déu, Ares, amb l’aparença d’una serp enorme amb tres llegües i triple filera de dents amb la missió de custodiar una font consagrada al déu i que en Cadmi amb l’ajut d’Atenea acabarà matant. El Drac immortalguardarà el Vellò d’Or i s’amansirà i adormirà pels encanteris de Medea: Un Drac nascut del monstre Tifó, vençut i mort per Zeus. (Cardini, F: 1986 – 33). Els grecs semblen haver aplicat el nom de Drac a qualsevol serp de mides considerables. Al llibre XI de la Ilíada es llegeix que en l’escut d’Agamenó hi havia un Drac blau i tricèfal (Borges: 1982, 26) Aristòtil esmenta una serp amb el nom de Drac, enemiga de l’Àliga (cit: Maletxecheverria: 1986-47) .
En la mitologia romana serà el vigilant recargolat en l’Arbre del coneixement (Pomer) que la mare Terra regalà a Hera i que era espletat, sense pietat, per les Hespèrids. Plini refereix que a l’estiu al Drac li ve de gust la sang d’elefant que és marcadament freda. L’ataca amb brusquedat, li fa la rosca i li clavarà les dents. L’elefant moribund rodolarà per terra matant-lo alhora amb el seu pes. (Borges: 1982 ,25-27). Entre els romans el Drac era considerat un símbol de poder i saviesa. Insígnia de la cohort i origen dels actuals Regiments de Dracs. En els estendards dels reis germànics d’Anglaterra hi havia Dracs, per provocar la por en l’enemic. (Cardini, F: 1986-34).
Les tribus nòrdiques d'Europa associaven el seu folklore amb alguns aspectes terrorífics del Drac. La mitologia germana inclou al Drac (Nidhug o Níðhöggr) entre les forces de l'inframón. S'alimenta de les arrels de Yggdrasil, el freixe sagrat que estén les seves arrels a través de tots els móns. Els antics escandinaus (els víkings), ornaven les proes de llurs naus esculpint-les-hi en forma de Drac. Empraven aquesta decoració en la creença que així espantarien els esperits (Landvaettir) que vigilaven les costes a les que arribaven. També els Drac apareixen en poemes germans: en Beowulf, un poema èpic anglosaxó, el més antic que es conserva. Un home anomenat Beowulf, que havia lliurat el seu poble d'un monstre mig home mig diable, després, ja convertit en rei, lluita contra un Drac, pugna en la que ambdós moren. En el Cantar dels Nibelungs, un poema èpic medieval anònim, Sigfrid mata un Drac, i en ungir-s'hi amb la seva sang es fa immune a tot mal o dolor. (Auberbach, L. Et al : 1999, 102-131).
Pels celtes, el Drac era una divinitat dels boscos, la força del qual podia ser controlada i utilitzada pels mags. Entre els conqueridors celtes de Britània fou símbol de sobirania, i durant l'ocupació romana de l'illa ornà els estendards de guerra, convertint-se en un símbol heràldic i després militar. (Auberbach, L. Et al : 1999, 76-101).
I serà a les Escriptures on per primer cop s’associarà el Drac al diable a Isaïes (27,1), a Daniel (14, 23-27) que apareix el Drac lloat com a un déu contraposat a Yahvé, a l’ Apocalipsis (20,2-3) i (12,1-18): La dona i el Drac. Aquest és el símbol més espectacular de tot l’ Apocalipsis, enfrontat a una dona fecundada per si mateixa, el Drac (amb set caps, quedant pervertit el significat del numero set, que és el de la perfecció) és el gran enemic i destructor de la representació més profunda del principi de la vida.
Un dels trets distintius del Drac es que apareix per tot arreu: un escut, un poema èpic, ornamentacions, capitells...
si bé la manca de bibliografia de referència és una de les característiques més simptomàtiques del Drac al món medieval, com destaca Victoria Cirlot a El Drac en la cultura medieval (1986), que ha resolt l’heterogeneïtat formal i de continguts agrupant tres grans conjunt de fonts: el primer que es conformat per textos i exemples iconogràfica, considerats de recepció laica i que es composa d’antigues llegendes i vells mites pagans. El segon abasta la producció feta pel i per al món eclesiàstic –façanes, capitells, claustres- aquest Drac eclesiàstic troba el seu origen al passatge XII de l’Apocalipsi. I el tercer conjunt es sobre el que coneixem com a “Drac gòtic”, una simbiosi entre el Drac laic i el Drac eclesiàstic, que amplia el camp de significats del segon, que deriva de l’exigència de l’aculturació de l’església, afavoreix el sincretisme, recobrint d’ ideologia cristiana les llegendes d’origen desconegut i ritus arcaics en els que intervé la figura del Drac, per manca de fonts. Després d’un exhaustiu treball de conjugació de text i iconografia, Cirlot comprova que en el tractament de la figura del Drac durant l’Edat Mitjana hi ha una fixació gairebé obsessiva d’alguns trets dintre de gèneres determinats al davant de la dispersió i heterogeneïtat, i redueix a un esquema les relacions entre l’animal i l’heroi. (1986 – 9).
El Drac es representat amb una gran diversitat de formes, el seu caràcter híbrid que conté els quatre elements -el foc (alè), l’aire (ales), l’aigua (escates), terra(serp)- permet que canviï constantment accentuant un o altre element. A finals del segle X, el es Drac representa com una immensa serp de set caps, sense potes ni ales. Al segle XII se li afegiran ales enganxades al cos, negant-li així la possibilitat d’elevació i el que això podria significar al•legòricament. Bípede, amb urpes de lleó i cos de mamífer, també el podem trobar sobresortint la forma de serp o com un Drac-ocell. S’ accentua el caràcter devorador del Drac representant-lo amb una enorme boca, dents prominents i llengua viperina, llençant l’alè del foc. Serà al segle XIV quan trobarem un salt evolutiu: es substituiran les ales d’au rapinyaire, per ales de ratpenat, al marge de la gran varietat de tipus morfològics que trobarem a l’època gòtica. (Cirlot 1896 13).
Entre les activitats de Drac trobem les de vigilant de tresor de passos, devastador de terres, inundador, adversari de l’heroi, cavaller o sant, gaudint de la dualitat positiva i negativa conjuminades. Durant el primer monasticisme va ser identificat per l’església amb el dimoni; a la segona meitat del segle XII es va concebre com al•legoria del dimoni i tots els vicis, així com a imatge de la concupiscència al paradís de la conjunció d’Eva i la serp (Cirlot: 1986, 7-24). Pels laics però, aquesta bèstia poderosa era l’únic digne adversari de l’heroi. Serà en l’època gòtica on es pot observar l’estranya relació establerta entre el Drac i la dona, que servirà per l’agosarada proposta de Ruiz-Domènec (1986 – 90) envers lles relaciones simbòliques establertes envers la dona i el Drac. Cirlot destaca d’una banda, el Drac trepitjador, devastador -Sant Miquel- i d’altra banda, el Drac benigne, ensinistrat conduit per una donzella o be engendrador d’una donzella –Santa Marta i Santa Margarida- imatges completament contradictòries. (1986, 17).
Durant els segles que van del XIII al XV el Drac és entès d’una banda com una força de la naturalesa, de caràcter arquetípic, que simbolitza la part negativa dels instints humans o bé el mal absolut (Jung cit: Ruiz Domènec: 1986-90) i d’altre l’arquetip es construeix l’arquetip del Drac patint de terrors fragmentaris, de repugnàncies, repulsions instintives i experimentades. Mentre el primer arquetipus cerca semblances universals, el segon resumeix i classifica relacions, entre els signes i els seus efectes de manera fragmentaria, de tots els símbols secundaris (Durand. cit: Ruíz Domènec. 1986-90)
Mentre que Cardini (1986, 28) ens parla de la Drachenkampf com quelcom iniciàtic en un procés d’individuació manifest i Cirlot contempla la dualitat de comportament envers el tracte amb la feminitat o masculinitat en la interacció amb el Drac. Ruiz Domènec a La princesa i el Drac (1986) ens proposa un valor de la imatge del Drac orientat en un altre sentit ressaltant que l’objectiu de tota recerca masculina –la princesa- és presonera d’un esser informe, el qual aviat és identificat com un Drac, semblant com si el valor desitjat fos posseït per algú altre, a qui cal transformar o matar. El Drac representa alguna cosa remota, ignota. El cavaller combat el Drac perquè aquest té quelcom que ell necessita i impedeix així la realització del jove a l’interior de la societat. El Drac només pot significar quelcom que impedeix l’exercici de la passió masculina del poder. La confusió que es genera al voltant de la relació del Drac i la dona porta a Ruiz Domènec a preguntar-se, si amb el Drac, no s’està parlant metafòricament, del greu tema de l’homosexualitat femenina, per explicar així, perquè el Drac, que de vegades pot ser una princesa que adopta aquesta forma, es pot entendre com el valor d’una relació prohibida que afecta a la dona i que impedeix l’exercici social del matrimoni, presonera en una cova que amaga un “pecat” del que ningú en parla però que la manté encantada, entès el matrimoni com el summe bé i l’altre relació com el summe mal, fruit del caràcter dualista, maniqueu, pel qual travessa la sensibilitat religiosa del període medieval. (Ruiz-Domènec: 1986, 92).
És la universalitat del Drac tan en el temps com en l’espai el que permet concebre’l com un símbol tradicional, un arquetipus d’un inconscient col•lectiu. Però serà durant el segle XV fruit dels contactes amb els pobles de l’est i l’amplia gamma de manifestacions artístiques en l’imaginari medieval, així com del procés d’aculturació en les societats eclesiàstiques, que el símbol del Drac patirà una reelaboració important. Per tant, és en el món medieval, moment d’expansió en la historiografia del Drac, que tothom imaginarà sobre ell, on es configurarà la imatge producte de la confluència de tres civilitzacions: la germànica – mitologia -, el món grecoromà – passat – i el món eclesiàstic – cultura -.
BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA
- Amades, Joan, Apunts d'imatgeria popular : art popular Amades ; [presentació Isidre Vallès i Rovira] Publicació Barcelona : Olañeta, 1983
- Amades, Joan, Auca dels carnestoltes ; Auca de la processó de Setmana Santa Publicació Barcelona: Selecta, 1984
- Amades, Joan, Cançons populars amoroses i cavalleresques. Publicació Barcelona, 1935
- Amades, Joan, Éssers fàntastics . Publicació Barcelona : Institució Patxot, 1927
- Amades, Joan. Costumari Català. El curs de l'any. Salvat Editores i Edicions 62. Barcelona. 2a edició en facsímil: 1983 ISBN: 84-345-3673-0 (obra completa).
- Amades, Joan. Enigmes populars. EDICIONS L' AGULLA. Biblioteca de tradicions populars Col•lecció: Biblioteca de tradicions populars. 2007.
- Amades, Joan Folklore de Catalunya, vol 1 Ed. Selecta 1974. Barcelona: Selecta, 1982
- Amades, Joan. Guia de festes tradicionals de Catalunya : itinerari per tot l'any Publicació : Aedos, 1958
- Amades, Joan. La terra. Tradicions i creences. L'Agulla de cultura popular. 2008
- Andrés J; PAEZ P; MORENO, H . Tratado universal de dragones. Primera Editorial: Barcelona : Circulo latino Data de publicació: 2002
- Auerbach, L. et al : Enciclopeédia de la mitología univesal. Parragon, 1999
- Becker, Udo. Encicloédia de los símbolos. Swing. Barcelona 2008.
- Bellés, Xavier . Bestiari. Bestiari català, Monografies Mètode 4. València 2010.
- Biedermann, Hans, 1930: Diccionario de Símbolos. Barcelona: Paidós, 1993.
- Blavatsky, Helena Petrovna, La doctrina secreta: Sintesis de la ciencia, la Religion y la Filosofia. 14ª, Buenos Aires: Kier, v 3, 448 p. ISBN 950-17-1105-6.
- Brasey, Edouard Géants et Dragons. Editorial : Paris : Pygmalion 2000 Col•lecció: L'univers féerique núm. 3
- Cardini, Franco . El drac com arquetipus. Fundació Caixa de Pensions, 1987
- Cardús, Salvador. Paradoxes de la Festa Actual. Una perspectiva sociològica. Les festes a Catalunya. Edicions 62. Barcelona 2000.
- Cirlot, Juan Eduardo. Diccionario de símbolos. Siruela, 2008 – 520 pàg.
- Cirlot, V. (ed): El drac en la cultura medieval. Fundació Caixa de Pensions, 1987
- Cooper, J.C. . Diccionario de símbolos. Editorial Gustavo Gili, 2007 - 203 pp
- Cooper, J.C. Symbolism: the universal language. Aquarian Press, 1982 - 128 pp
- Cortadellas Xavier. El poble dels Cent Focs. Llegendes de les Gavarres. Edicions Sidillà, La Bisbal d’Empordà. 2011.
- Cuadrench, Jaume. “Gegants i demés improperis” de Solsona. De les diades de Corpus i de Festa Major. Solsona Comunicacions SL. Solsona, 1198
- Drake, Ernest /Dragonologie / Editorial :Toulouse : Milan 2005
- Durkheim, Émile. Las formas elementales de la vida religiosa, Ed. Alianza, Madrid 1993
- Eco, Umberto. Como se hace una tesis. Gedisa 1998.
- Enguix, Begonya. Guia d’elaboració, escriptura i estructura del TFC
- Eliade, Mircea, Lo Sagrado y lo Profano. Barcelona, Editorial Paidós, 1998.
- Eliade, Mircea. El mito del eterno retorno, Ed. Alianza, Barcelona 1992.
- Eliade, Mircea. Lo sagrado y lo profano, Ed. Alianza, Barcelona 1992
- Frigola i Arpa, Jordi. Historia del drac de la Bisbal. Revista del Baix Empordà nº 29. Any VII – juny/setembre 2010.
- Hadland, Frederick (2008). Mitos y leyendas de Japón. Gijón: Gijón: Satori Ediciones
- Hearn, Lafcadio (2008). El Japón fantasmal. Gijón: Satori Ediciones
- Hinkelammert, Franz. Hacia una crítica de la razón mítica. El laberínto de la modernidad. Dríada. México, 2008.
- Kojiki. Crónicas de antiguos hechos de Japón. Traducción de Carlos Rubio y Rumi Tani Moratalla. Primera versión en español desde el original japonés. Colección: Pliegos de Oriente. Madrid 2008. Editorial Trotta.
- Lévi-Strauss, Claude. El pensamiento salvaje, Ed. F.C.E., México 1988
- Malaxecheverría, Ignacio, El drac en el bestiari medieval. Fundació Caixa de Pensions, 1987.
- Malaxecheverría, Ignacio, El bestiario medieval. Selección de lecturas medievales 18, Ediciones Siruela. Madrid 1986.
- Moran, Remedios. La Fiesta del Corpus Christi. Ediciones Universidd Castilla-La Mancha, 2002.
- Moya, Bienve. Calendes, impressions sobre mites, festes i celebracions catalanes. Edicions El Mèdol,1996
- Naumann, Nelly (1998). Antiguos mitos japoneses. Barcelona: Editorial Herder.
- Quivy, R.; Van Campenhoudt, L. (1995): Manual de recerca en ciències socials. Barcelona, Herder.
- Requena Hidalgo, Cora (2009). El mundo fantástico en la literatura japonesa. Gijón: Satori Ediciones.
- Requena Hidalgo, Cora (2009). El mundo fantástico en la literatura japonesa. Gijón: Satori Ediciones.
- Riquer, M. De . Llegendes històriques catalanes. Quaderns Crema. Maig 2000.
- Riquer, M. de sobre la llegenda del drac de Vilardell (Sant Celoni) Riquer, M. de: "Antología" Rev. Anthropos suplemento 12 antologías temáticas,1989
- Ruiz Domènec, J.E , La princesa i el drac. Fundació Caixa de Pensions, 1987.
- Sanders, Tao Tao Liu . Dragones, dioses y espíritus de la mitología china. Anaya, 1991
- Soler i Amigó, Joan, 1941-Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, cop. 1998
- Soler i Amigó, Joan, 1941-Cultura popular tradicional . Barcelona: Pòrtic, 2001 2009
WEBGRAFIA
- http://bestiari.cat/index.asp
- http://www.festes.org/index.php
- http://ca.wikipedia.org/wiki/Costumari_Catal%C3%A0
- http://www.joanamades.cat/
- http://www.elsdracs.cat/
- http://www.dracdevilafranca.com
- http://gegantersdesolsona.com
- http://www.solsonalafesta.net/eldrac.html
- http://www.britishmuseum.org
- http://www.cdot.org/history/dragon_articles.htm
- http://ctext.org/guanzi
- http://es.wikipedia.org/wiki/Shuowen_Jiezi
- http://www.abdn.ac.uk/bestiary/what.hti
- http://www.arteguias.com/bestiario.htm
- http://penelope.uchicago.edu/~grout/encyclopaedia_romana/britannia/anglo-saxon/flowers/bestiary.html
- http://www.abdn.ac.uk/bestiary/what.hti
- http://ec.aciprensa.com/wiki/Bestiarios
- http://www.lavondyss.net/biblioteca/bestiario-medieval-siruela/00.-BESTIARIO%20MEDIEVAL.htm
- http://www.lavondyss.net/biblioteca/bestiario-medieval-siruela/00.-BESTIARIO%20MEDIEVAL.htm
- http://www.biografiasyvidas.com/biografia/u/urbano_iv.htm
- http://www.corazones.org/biblia_y_liturgia/liturgia/corpus_christi.htm
- http://www.enciclopedia.cat
- http://www.maisondesgeants.be/
- http://cervantesvirtual.com/historia/TH/cosmogonia_china.shtml
- http://cv.uoc.edu/continguts/UW04_04129_00948/index.html
- http://dragonblog-2008.blogspot.com/
- http://librosybibliotecas-bestiario.blogspot.com/2009/10/dragones-1.html
- http://multimedios.org/docs/d001420/
- http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/terol67.pdf
- http://transdisciplinaria.com.ar/transpersonal/?p=138
- http://varsovia.cervantes.es/FichasCultura/Ficha38101_45_1.htm
- http://www.albaiges.com/religion/mitologiachinaantigua.htm
- http://www.banrepcultural.org/node/78890
- http://www.danielmarin.es/hdc/mitolmesop.htm
- http://www.linkmesh.com/articulos/tag/dragon/
- http://www.mailxxi.com/diablescarranquers/menu/index.html
- http://www.monografias.com/trabajos13/cultchin/cultchin.shtml
- http://www.monografias.com/trabajos2/culturachina/culturachina.shtml
- http://www.phistoria.net/reportajes-de-historia/SAN-JORGE_110.html
- http://librosybibliotecas.blogspot.com.es/2009/05/bestiarios.html
Publicat:
http://www.sarasuati.com/el-drac-i/ 22 abril 2013
